Història del Diamant de Gould

John Gould, el seu descobridor

El Diamant de Gould va ser descobert al nord d'Austràlia per John Gould qui va descriure la varietat de cap negre d'un exemplar caçat prop del riu Victòria. En homenatge a la seva morta esposa Gould va posar el seu nom: Lady Gouldian Finch (Amadina Gouldiae).
El primer Diamant de Gould de cap vermell el van caçar els naturalistes hambrón & Jacquinot a la badia de Raffles, a la costa nord-oest d'Austràlia.
Inicialment es va suposar que eren subespècies però més tard es va arribar a la conclusió que eren mutacions de la mateixa espècie. El Diamant de Gould de cap taronja va ser descrit a la fi del segle XVIII
Cap a 1887 van arribar a Europa els primers Diamants de Gould causant sensació, però aquests primers exemplars no vivien molt de temps. Es va iniciar una gran demanda però la majoria dels exemplars no sobrevivien el viatge en vaixell des d'Austràlia i els que ho aconseguien arribaven molt febles i acabaven emmalaltint.
El 1896 van arribar els Primers Diamants de Gould a Alemanya i es van mostrar en una gran exposició d'ocells de Berlín. Eren exemplars de cap vermell i negre. Els primers exemplars de cap groc no van arribar a Europa fins 1915.

Les grans importacions

Des de finals del segle XIX fins a principis del segle XX es van capturar i van importar cap a Europa grans quantitats de Diamants de Gould, però seguien arribant pocs perquè morien després dels llargs viatges en vaixell. Durant les dues guerres mundials es van interrompre les captures, però aquestes van tornar amb més força arribant al punt màxim a finals de la dècada de 1940 i principis de la de 1950.
Només l'any 1958 es van capturar prop de 27.000 estríldids a la regió de Kimberley. Es va calcular que de cada 300 o 400 ocells capturats, només un arribava a l'any de captivitat i que els que eren transportats en avió cap als Estats Units, només vivien el 5%.

1960: La prohibició

El 1960 es va declarar la prohibició d'exportació pel govern australià.
Paral·lelament, el Japó va iniciar la cria de Diamants de Goud amb dides japoneses, augmentant en milers de parelles les exportacions cap a Europa. Amb la prohibició de 1960, Japó era l'únic país exportador. Però aquests exemplars eren febles i amb l'instint atrofiat.
Malauradament, actualment aquest ocell no és fàcil de trobar en estat salvatge a causa dels canvis del seu hàbitat natural ocasionats pels grans incendis Australians ia la desaparició de gramínies, menjar vital per a ells. És per això que la UICN (Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa) ha classificat al Diamant de Gould com una espècie gairebé amenaçada.

P.W. Teague, el gran avicultor de Diamants de Gould

L'anglès P.W. Teague va ser el primer que va aconseguir crear un arbre genealògic, criant-ininterrompudament des de 1930 fins 1946 i aconseguint 24 generacions. El seu èxit va ser en part a causa del aliment germinat i la barreja de llavors que els donava: escaiola i mill blanc en una proporció de 3:1. Aquestes i altres mesures adoptades per Teague actualment se segueixen aplicant amb èxit pels criadors de Diamants de Gould.

Història del Diamant de Gould

Canariz2 - Artículos de ornitología para Diamantes de Gould